Catedrático de la Universitat Pompeu Fabra

Nascut a Ciutadella el 1955, es llicencià en Ciències Econòmiques, amb premi extraordinari (1978) i en Dret (1979) per la Universitat de Barcelona. Es doctor en economia pública per la Universitat de York. Entre 2005 i 2017 fou conseller independent del Consell de Govern del Banc d’Espanya. Ha sigut professor visitant a les Universitats de Sussex i Stanford i des de 1996 és catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra. Es un dels experts més consultats i actius en la demanda d’un finançament just per a les Illes Balears.

Quan el 2005 començaren les gestions per millorar el finançament, quina era la situació per a les Illes?

Sempre ha estat si fa no fa la mateixa. Un Parlament bastant amorf en la reivindicació política del finançament, i una part de la societat civil, encapçalada pel Cercle d’Economia, més activa. No s’han computat mai les balances fiscals i només en la etapa amb protagonisme de Cercle (A Forcades) i del conseller Carles Manera el tema es posà sobre la taula del debat polític.

Per a vosté no era una sorpresa aquesta discriminació. Crec que feia estona que estudiava aquest fenòmen.

Sí. I potser per això la presidenta Armengol em va demanar que com a illenc participés a la Comissió estatal per a la Reforma del Finançament que va emetre el seu Informe el 2017, on consta un vot particular meu prou explícit del que havia anat analitzant acadèmicament, i denunciant en els meus articles.

I les causes? Per què estàvem tan allunyats de la mitjana del conjunt de l’Estat?

La raó bàsica era un anivellament que ens perjudicava i un no reconeixement de variables que influïen en les necessitats de despesa de les Illes.

Es pot dir que l’anterior sistema de solidaritat autonòmic empobria als illencs?

El que l’empobria i empobreix els illencs era i és el sistema productiu que ens tenen assignats a les perifèries. El que feia el finançament autonòmic, i fa, és no permet apaivagar amb prou recursos els estralls d’aquest sistema productiu.

Què hi ha de tècnica econòmica i de política en les negociacions d’un sistema de finançament autonòmic?

L’inici és tècnic. Però el debat ràpidament es polititza i al final s’imposa una sortida segons la correlació de forces del moment.

Quins foren els arguments fonamentals per convèncer el 2009 al Govern de que les Balears no podien seguir igual?

Que els index de progrés i benestar de les Illes no deixaven d’empitjorar, tant en renda per càpita com en pèrdua de capital humà amb l’abandonisme escolar i una creixent desigualtat social

Vosté és un dels fundadors del Cercle d’Economia de Menorca i treballaren conjuntament amb el de Mallorca i amb moltes altres entitats de la societat civil. Quin creu que fou el pes d’aquesta mobilització per aconseguir els canvis de 2009?

I soci del Cercle d’Economia de Barcelona i soci de honor del de Mallorca! Sempre he cregut que quan una cosa no funciona, més enllà de criticar els polítics, tots som responsables i no mobilitzar-nos ens fa culpables.

Quins aspectes del sistema no s’aconseguiren millorar i quins sí?

En realitat l’èxit fou evitar una tendència que ens allunyava d’una aproximació nominal a la mitjana del finançament i la imposició del nomenat IVA col·legial que ens hagués desprotegit encara més dels efectes de la massificació turística sense participar mínimament en els beneficis recaptatoris. En tot cas seguim sense un reconeixement explícit del cost de vida diferencial a les Illes i la inclusió de les necessitats de la població que ens visita, i de la nouvinguda que la serveix

La sensació des de fora és que el fet de que les Illes Balears tinguessin i tinguin fama de comunitat rica juga en contra.

Sí. Acostumats a que les classes mitjanes altes solventessin pel seu compte les mancances d’un sector públic coix a Les Illes, es tapava la realitat de que el dèficit fiscal era també dèficit social, que poc a poc estava erosionant la cohesió ciutadana

La realitat és que la renda dels illencs fou uns anys la més alta d’Espanya, però ara es troba més o menys a la meitat de les autonomies. Hi ha una part de responsabilitat de finançament públic o les causes són variades?

Tot en temes de benestar social és polièdric, però les insuficiències d’una actuació pública de prou abast en recursos i eficient en el seu ús hi estan sens dubte al darrere

Les inversions de l’Estat són un altre punt negre per a les Balears?

Certament. No responen a cap sistemàtica per al futur de les Illes, de manera que son aleatòries, Reconegut això, per respondre amb més contundència estructurada, hauríem de tenir el còmput de balança fiscal balear, i no és el cas.

Com poden afectar les concessions de Sànchez a Catalunya en la negociació de la investidura al finançament de les Balears?

Depèn de la intel·ligència del govern balear. Si per obediència de partit no s’hi poden sumar a quelcom que el beneficiaria, almenys que tinguin la sensatesa de deixar fer per aprendre dels nous mecanismes d’un nou sistema majorment basat en la capacitat fiscal de les Comunitats.

Un sistema de ‘cupos’ com el del País Basc i Navarra, amb correccions, seria possible i bo per l’Estat espanyol de les autonomies?

Sí, per qui vulgui perdre garanties de cobertura de necessitats de despesa a canvi de major autogovern. Diria que no hi hauria cua. Algunes Comunitats volen menys i no més autogovern

La comunitat de Madrid sempre defensa que ella és la més solidària. Juga la mateixa lliga?

No. Els recursos dels que frueix no els guanya només des de les seves bases fiscals. Solidària amb altres Comunitats? No! Si els hi fan dumping fiscal? Solidaris amb els seus propis habitants de la Comunitat? Tampoc! Si treuen impostos als rics i abandonen serveis socials per la població més fràgil. Un insult més a la intel·ligència!

Si finalment s’obre la negociació d’un nou sistema de finançament autonòmic, quines han de ser les línies vermelles del Govern de Prohens?

Les línies vermelles son polítiques. Jo diria que les que decideixin, però pensant en el país i no en l’obediència al partit per un suposat bé superior.