President del Govern entre 1999–2003 i 2007-2011.

Francesc Antich i Oliver (Caracas, 1958 – Algaida, 2025) fou el primer president socialista del Govern. Ocupà el càrrec entre 1999 i 2003, per primera vegada, i entre 2007 i 2011. Durant la seva segona etapa en el Consolat de la Mar es produí el reconeixement per part de José Luis Rodríguez Zapatero de l’infrafinançament que patien les Illes Balears.

Aquesta entrevista es va fer uns menos abans del seu traspàs.

Arriba a la presidència del Govern el 1999 després de setze anys de majories populars. Quina és la situació financera que es troben?

La situació era d’un creixement important del deute públic i del dèficit, en una conjuntura anterior presidida per un fort creixement de l’economia: una etapa, la prèvia a 1999, caracteritzada ja per un desenvolupament desbocat de la construcció, amb indicis clars, endemés, de congestió turística (en aquells moments es parlava, en determinats mitjans de “agobio”, i això és textual). Per altra cantó, el president Matas havia impulsat un REB que va quedar totalment arraconat, descafeïnat, sense pulsió, quan es va presentar al Congrés dels Diputats (on, endemés, cal recordar-ho, el PP tenia majoria: era l’etapa d’Aznar), i després el mateix govern Aznar, contestant a les reticències de Balears a acceptar el nou sistema, amb la famosa frase de “fuera del sistema hace mucho frío” ens va imposar un model de finançament autonòmic que ens va suposar estar 21 punts per davall de la mitjana estatal de les comunitats autònomes de règim comú: un índex 79, sobre 100 (que era la mitjana). Un sistema que els conservadors de l’estat i els d’aquí seguiren defensant que era millor del que vam aconseguir el 2009. Finalment, les inversions de l’Estat a Balears no eren rellevants, i funcionaven de manera unidireccional, sense consultes amb el govern de les Illes, i molt sovint amb una absoluta confrontació, com va passar amb el model de carreteres, tren, dessaladores etc.

El 2007, quan torna a ser president, es dona per primer cop la situació de que els socialistes governen a Madrid i a Balears. Consultant les estadïstiques resulta evident que durant aquests anys millora notablement el finançament per a les Balears. Com és el procés per convèncer Rodríguez Zapatero?

La millora del finançament és quelcom evident, es digui el que es digui. Les dades, que es poden consultar no només al mateix Ministeri d’Hisenda, sinó també a FEDEA, el CSIC o la Generalitat de Catalunya, assenyalen, sense embuts,

que Balears assolí la mitjana de finançament per càpita (és a dir, arribar a l’índex 100), ja arran de l’aplicació del model.

El procés per arribar aquí fou complex, dividit en dues columnes: una política, i una altra de caire tècnico-econòmica. Aquesta segona fou determinant en l’esfera d’obtenir dades solvents. L’equip econòmic del govern treballà en diferents escenaris (en funció de que el govern central posés més recursos, la quantitat dels mateixos amb distintes possibilitats; o no en posés de cap recurs nou), documents molt robusts que foren presentats tant al ministre Pedro Solbes, al Secretari d’Estat Carlos Ocaña, i a la resta de consellers d’Hisenda al Consejo de Política Fiscal y Financiera. Penso que construir documents amb sòlides bases científiques fou clau per tal d’aconseguir el nostre objectiu que era arribar a la mitjana del finançament per càpita, tal i com es va expressar al Parlament de les Illes Balears.

La negociació tècnica fou intensa, i també la política, amb diferents reunions meves amb el president Zapatero, el ministre Solbes i el Secretari d’Estat que, davant els números que les hi vaig presentar i les dades que ells tenien de quina era la realitat de les illes, tingueren una actitud positiva i entenedora del problema, amb tires i arronses, tot s’ha de dir. No fou senzill. Pensi que en aquells moments encara moltes comunitats autònomes es dirigien a nosaltres com si fóssim rics i, per tant, no calia incrementar el nostre finançament. Però el que demostra que hi havia una actitud positiva per resoldre la situació que patia les illes Balears va ser que al nou model s’incorporà una clàusula per les illes, a través de la qual, davant la situació de que balears era aportadora neta ( el que més aportàvem i menys rebíem), que l’aportació al fons de suficiència servís per assegurar que Balears és situés a la mitja estatal.

Zapatero arriba a dir que qui tenia raons per queixar-se era Balears més que Catalunya

I era cert. Nosaltres estàvem a la cua, literalment, del finançament per càpita, mentre Catalunya, per exemple, fregava la mitjana. Però crec que el que va fer creïble el nostre discurs és l’estudi que presentàrem al president Zapatero i al seu equip econòmic. Sense això, anant només a dir que estàvem mal finançats sense dades solvents a la mà que ho demostressin en diferents escenaris, tal vegada tot hagués resultat més costós.

Quins són els avenços més destacats en el camp de finançament per a les Balears durant el seu mandat?

Nosaltres vàrem treballar en el que podríem anomenar un trípode del finançament de Balears: el model de finançament, les inversions estatutàries i el REB. Sobre aquests tres aspectes medul·lars no s’havia fet res, o molt poca cosa, fins el 2007. Els treballs i les negociacions, polítiques i tècniques sobre els tres aspectes, els vàrem iniciar l’estiu del 2007. Ja he parlat del model de finançament. Anem ara a les inversions. De fet, el mes d’octubre de 2007, i després de trobades recurrents amb el Ministeri d’Hisenda durant els mesos de juliol-setembre, proposàrem un document-base per activar allò que diu el nostre Estatut (Disposició transitòria novena): les inversions en camps específics, com ara el transport, la recerca, ports, medi ambient, trens, carreteres, obres hidràuliques, costes, parcs naturals, infraestructures turístiques, etc. No fou senzill; però, de bell nou, anar a Madrid amb deures fets (i no només amb queixes i laments) fou determinant. S’aprovà que Balears rebria 400 milions d’euros anuals durant set anys ( quan en aquell temps rebíem, crec recordar, uns 160 milions anuals), fins el 2014, any en què hauria d’entrar en vigor un nou REB, que inclouria les inversions de l’Estat. Estam parlant de 2.800 milions d’euros en total, una xifra molt rellevant. Aconseguirem, endemés, fixar una clàusula cabdal: aquestes partides havien de ser executades, és a dir, no només pressupostades. Això no s’havia fet mai en una negociació político-econòmica. Per altre banda, una part rellevant de les inversions eren proposades per el Govern de les Illes, amb una negociació directa amb el Ministeri d’Hisenda, que posteriorment proveïa els doblers als distints ministeris implicats. A més a més, si un any no s’executaven les inversions previstes, les partides passaven a l’any següent. L’objectiu estratègic era assolir els 2.800 milions d’euros quan arribés l’entrada del nou REB.

He de dir que, quan entràrem al govern, no trobàrem cap projecte d’inversió per part de l’anterior executiu, de manera que, igualment, haguérem de bastir projectes que s’encabissin en l’acord al qual havíem arribat. D’aquí sorgiren iniciatives com les Inversiones ferroviàries, el projecte del tramvia, infrastructures en I+D+i, inversions tecnològiques –clusteritzacions empresarials– per reorientar el model de creixement o inversions en “recuperacions” de zones turístiques madures, com ara la Platja de Palma. Les dades són importants, de manera que ja el 2008 Balears rebé 300 milions d’euros (i no 400, perquè, com he dit, no teníem a l’abast projectes anteriors que es poguessin aportar). Se’ns va criticar això; però els 100 milions que no s’invertiren el 2008 es vàren invertir el 2009, més els 400 milions corresponents. Fórem rigorosos a l’hora de pressupostar els recursos que rebien de Madrid, i d’executar-los. Això es valorà molt al govern central, que va veure que no anàvem de coverbos ni de demagògies. També hi ha que ressaltar, que atès el federalisme intern que aplicaven, donarem joc al Consells Insulars perquè poguessin escollir part del projectes a realitzar a cada una de les illes.

També hi ha que assenyalar que en aquella legislatura en aplicació del nou estatut, vam posar en marxa l’Agencia Tributaria de les Illes Balears.

I quines insuficiències no quedaren resoltes?

Bàsicament: la tercera pota del trípode, és a dir, el REB, malgrat la conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació disposava de documents de base avançats. Però no ens donà temps. En aquests documents s’especificaven aspectes

com ara els costos d’insularitat o la integració de les inversions de l’Estat a Balears.

Vostè i el conseller Carles Manera comptaran amb el suport d’institucions com el Cercle d’Economia en les seves reclamacions. Com recorda els contactes que mantingueren?

El Cercle, presidit aleshores per Alexandre Forcades, fou un gran aliat del govern. La seva dedicació i compromís foren claus per a poder anar a les nostres negociacions amb les espatlles cobertes per la societat civil, amb la Plataforma pel Finançament. Això va ser considerat, molt positivament, pel govern central. Per a nosaltres, foren cavalls de força fonamentals per tirar endavant les negociacions. El Cercle fou molt combatiu i efectiu, també amb posicions empàtiques i ben sustentades.

El 2001 aprovà la primera ecotaxa i fou atacat per hotelers i oposició. El 2007 no gosà tornar a implantar-la. Avui gairebè per tot arreu es paga algun tipus de taxa turística. Francina Armengol la recuperà i ara fins i tot el PP l’accepta. Se’n penedeix de no haver-ho fet el 2007?

Sense deixar de pensar que es tractava d’una eina molt important, de fet amb la presidenta Armengol la vam recuperar, la veritat és que en aquells moments, una certa decepció dels resultats del 2003 (amb les ferides massa fresques després d’una campanya brutal contra l’ecotaxa per part del sector que va espantar a molts de treballadors) la conformació d’un nou govern amb turisme en mans d’UM i la gran recessió que patirem varen fer que no la recuperéssim. Ateses les circumstàncies, crec que no haguéssim pogut, i a més li hagéssim fet un mal favor a una molt bona mesura, a la qual, tal com ja havia passat abans, amb els efectes de l’11-S, la pujada dels preus del petroli o la recessió de l’economia alemanya, se l’hagués culpat a ella dels mals resultats econòmics ocasionats per la crisi del 2008. En aquells moments teníem molts fronts de dificultoses negociacions i de situacions complexes. En els camps econòmic i financer les nostres prioritats eren: arribar al finançament per càpita mitjà, obtenir inversions estables de l’Estat a partir de convenis amb nosaltres –independentment d’altres partides que l’Estat de forma unilateral volgués fer a les Illes–, bastir si més no els fonaments del REB, desenvolupar l’economia pública –sanitat, educació, serveis socials–, posar bases per a un canvi de model amb el pacte per la competitivitat i l’ocupació, la recuperació del ParcBit, incrementar la ratio d’I+D+i, etc. A més s’activaren mesures contra la corrupció i es va fer front als processos de fusió bancària.

A tot això, la Gran Recessió ens obligà a prendre mesures –increment del dèficit públic i del deute públic, dilació en el pagament a proveïdors– que, no obstant això, mantingueren ferms els fonaments de l’Estat del Benestar a les Illes (no es produïren retallades dramàtiques ni a l’educació ni a la sanitat ni als serveis socials). Els nostres ingressos, en aquesta conjuntura crítica, caigueren uns 1.000 milions d’euros, xifra reconeguda per la Intervenció General de l’Estat. I havíem, tot i amb això i amb les circumstàncies que li he explicat, de tirar endavant un pressupost públic que mantingués la pàtina social. Foren anys de plom.

Arribaren abans d’hora a aquest impost que avui gairebé tothom accepta?

El govern del 1999 i el del 1995 al Consell Insular de Mallorca van ser de xoc, rompedors, amb molts d’aspectes, respecte del model de desenvolupament insostenible i massificació que s’estava impulsant. Amb l’ecotaxa arribàrem abans d’hora, segurament. Però com amb tantes altres coses (ordenació del territori, ordenació turística, figures de protecció, transport públic, educació, serveis públics, llistes cremallera, llengua etc.) deixarem molts de maons posats i camins oberts que serviren de base per avanços posteriors.

Cal recordar l’allau de crítiques que rebérem amb l’ecotaxa, amb grans campanyes mediàtiques en contra del sector i dels conservadors. Avui, malgrat els conservadors també votaren en contra de l’impost aprovat pel Govern de Francina Armengol, ningú no discuteix la bondat de l’impost, ni la capacitat financera que atorga a les regions europees que l’apliquen. Fórem pioners a l’àmbit turístic.

Fèlix Pons, davant les continues exigències de les autonomies, arribà a reclamar “uns instants de felicitat autonòmica”, de gaudir del que es té. Aquest dinàmica de sempre demanar més, no resta eficàcia a la gestió.

Els que creiem en un estat federal, pensem que encara calen moltes reformes per fer, en distints àmbits (Senat, competències, fets diferencials, etc) i cal posar-les negre sobre blanc.

Poca felicitat autonòmica hi pot haver si el sistema de finançament actual s’havia de reformar el 2014 i estam al 2024 i res s’ha fet. Sovint els avanços que es demanen són, precisament, imprescindibles per millorar la gestió. Cal crear espais per tractar aquests temes amb lleialtat. A Alemanya hi ha una comissió permanent per avaluar el funcionament dels sistema de finançament i evitar possibles desviacions i injustícies. Demanar més ha d’anar avalat, com deia abans, per números, per dades. Això justament és el que ens va fer creïbles a nosaltres el 2007-2009, en els processos de negociació que he descrit. La queixa sense fonaments porta a la malenconia. Cal analitzar amb profunditat el que ja tenim, per fer les noves demandes.

Els presidents del Govern central retarden tot quan poden les reformes del sistema de finançament autonòmic. Podem dir que és un mal de queixal que, per molt que es negociï, no deixarà content a ningú?

Per una banda segueixen els tics centralistes de l’Estat, com si les obligacions de reformar el sistema de finançament

fossin una concessió i no una obligació, que es pot o no atorgar per l’estat. Per altre banda, quan el sistema té suma zero, evidentment deixarà descontents. Una via de sortida, per evitar dificultats polítiques, seria posar més recursos al sistema, si es vol mantenir l’estatus quo. Altra cosa inferirà sens dubte un debat que, en la conjuntura política de polarització i crispació actual, per desgràcia, pot ser molt agre, partidista i poc lleial institucionalment.

Cristòfol Soler, en els seus anys de conseller d’Hisenda a Balears, arribà a reclamar un sistema semblant al de Navarra i País Basc. Seria aquesta la solució enfront de tants planys des de totes les autonomies?

Com a reclam que queda en l’àmbit de la teoria fa quedar bé a qui el proposa. Recordi que Jordi Pujol, a qui li varen oferir, el va refusar. Caldria analitzar bé l’aplicació. Lo que li deia abans: cal fer números i recerca, per evitar caure en demagògies i dogmatismes que no porten enlloc, crear espais de debat i decisió i avançar cap a un sistema federal de finançament.

Al seu parer, cap on ha d’anar el finançament de les autonomies en el futur?

Cal aplicar més federalisme. Un factor que s’hauria de considera és el principi d’ordinalitat. Nosaltres, per exemple, estam a hores d’ara a la mitjana del finançament per càpita, i ocupem, segons l’any que analitzem, la posició 6-8 de les comunitats autònomes. Recordi que estàvem a la posició setzena. Però, dit això, som la regió que més aportem a l’Estat, també en termes per càpita, conjuntament amb Madrid i Catalunya, de manera que, també segons l’any, podem estar en la posició dues o tres. Això s’hauria d’ordenar, i fer-ho més homogeni. També seria molt important, tal com ho vam proposar a la darrera reforma del sistema: avançar en l’autonomia i suficiència financera, que el càlcul de les necessitats de despesa consideressin el cost de la vida, reforçar la compensació per insularitat, i la doble i la triple insularitat, que s’establís un nivell de solidaritat entre regions, que l’anivellació garantís un nivells mínims de prestació, i que en qualsevol cas el disseny del mecanisme de transferències d’anivellació fos adequat per donar compliment al principi de solidaritat, que els fons de suficiència fos una veritable clàusula de tancament etc.

Però per al conjunt de les autonomies, i atenent la situació de crispació existent a hores d’ara, una via possible per encarar el tema és que el govern central posi més recursos. I que, evidentment, les comunitats autònomes actuïn amb lleialtat institucional i sentit d’Estat, un principi cabdal en un estat federal.