Conseller d’Economia, Hisenda i Innovació entre 2007 i 2011

Carles Manera, Palma, 1957, és catedràtic d’història econòmica de la UIB. Doctor en economia per la Universitat de Barcelona i en història per la de Balears, va ser conseller d’Economia, Hisenda i Innovació entre 2007 i 2011, període en el qual s’aprovà la darrera reforma del sistema de finançament autonòmic. El 2017 es convertí en president del Consell Econòmic i Social i el 2020 fou nomenat com un dels sis consellers del Consell de Govern del Banc d’Espanya.

Què pensà en entrar per primer cop al seu despatx de la conselleria d’Economia i Hisenda?

Anem a per totes! Hi havia moltes coses per fer i feina endarrerida, a més d’una resistència al canvi.

Vostè tenia un pressupost per gestionar, però no podien aplicar polítiques pròpies?

Teniem unes condicions de contorn que ens limitaven, amb enginy econòmic i una bona gestió del risc. El pressupost, si es gestionava bé, donava marge per aplicar mesures efectives i transversals.

He llegit a una entrevista de 1987 en la qual vostè parlava del “colonialisme que patim”. Em sorprèn en un polític del PP.

Estàvem fermats de peus i mans, s’havia de ser valent per concienciar a la societat de que existia una descompensació fiscal i econòmica amb la resta del Regne d’Espanya.

El seu antecessor a la conselleria i llavors futur president, Cristòfol Soler, pensa el mateix i ha acabat militant a l’independentisme.

L’hisenda pública i el principi d’ordinalitat no hauria de ser una qüestió de partits polítics ni de guerra ideològica. Es tracta de no descompensar el seguir aportant sense pèrdua de benestar.

Vostè firmà un nou sistema de finançament autonòmic desfavorable per a Balears amb la promesa de Madrid de que es signaren convenis compensatoris. Després no es firmaren mai. L’enganaren Solchaga i Almuina?

Ens va tocar molts d’anys amb governs estatals de color polític contrari, que tenien més afinitat amb altres comunitats. Va ser una época complicada per negociar drets per Balears.

Estàvem davant un problema d’enfrontament ideològic, una qüestió de poc pes polític o a Madrid pensaven “ja venen a plorar els rics de Balears?

Sí, i ens varen acusar de victimistes.

El 1996, quan vostè ja estava fora de la primera línia política, Aznar arribà a Moncloa i el PP governava aquí. Milloraren les coses?

No, no vàrem millorar

Si no vaig errat, davant la mancança de fons, vostè aprovà alguns dels primers impostos autonòmics. Per exemple, els que afectaven a empreses contaminants com elèctriques, de comunicacions o petrolieres. No pensava que traïa l’esperit liberal del PP?

Aquestes mesures formaven part d’una estratègia negociadora.

La insularitat i la població real eren els dos eixos fonamentals de les seves reclamacions per millorar el sistema. Ningú l’entenia a Madrid?

No, i no vàrem aconseguir res en concret.

Una de les coses més sorprenents és que socialistes i populars presentaven unes xifres absolutament discrepants sobre les balances fiscals. Com es poden aplicar polítiques realistes si ni tan sols ens posam d’acord en les dades?

Va ser impossible aclarir les dades de les balances fiscals.

Vostè ideà el concepte del mar balear –la superfície d’aigua entre les illes– com a part de la superfície de l’autonomia. Era una boutade per demostrar la insuficiència del finançament o realment creia que s’havia de per millorar en el barem de finançament?

Eren estratègies per millorar el finançament Balear i ridiculitzar la postura del Govern de l’estat.

Com recorda la campanya iniciada el 1995, quan era president del Cercle d’Economia, per aconseguir un finançament just?

Partint de zero, cercant la forma d’avançar amb la implicació de la Societat Balear

Qui les entengué? Qui seguí donant l’espatlla a les demandes de Balears?

Vàrem finalment aconseguir la implicació de la Societat Balear amb un pacte fiscal de Pais, però el govern de l’estat continuà donant l’esquena.

Com veu la situació actual pel que fa al finançament?

Queda bastant per fer.

Què hauria de tenir en compte un sistema que sigui a la vegada just i solidari entre autonomies?

Copiant els models de paisos descentralitzats que tenen models que han funcionat com a Alemanya.