1.1. Situació general a partir de 1983

El 9 d’agost de 1983, el president del Parlament, Antoni Cirerol, signà la compra del Círculo Mallorquín com a futura seu de la institució. Es pagaren 900.000 euros, el resultat de traduir en la moneda actual –sense tenir en compte la inflació– els 150 milions de pessetes que costà l’edifici construït per la institució nascuda en el si de la burgesia illenca durant el segle XIX. La primera sessió se celebrà el 26 de setembre del mateix any. El Govern i els diputats seien a cadires i taules d’escacs de l’antiga societat recreativa i cultural mentre es tramitaven els primers pressupostos de l’autonomia. El llavors conseller d’Hisenda, Cristòfol Soler, presentà els comptes amb aquestes paraules: “Les assignacions pressupostàries estatals tenen el caràcter de subvencions, sense que es puguin disposar lliurement”. O, el que significa el mateix: no es governava, tan sols s’administrava. No es prenien decisions, tan sols s’executaven les partides que arribaven des del Govern central.

Taules d’escacs als escons. Nul·la capacitat financera. Dues proves de les dificultats amb què arrencava la descentralització de l’Estat. Gairebé no existien els fonaments de l’autonomia balear. No hi havia competències ni funcionaris. Mancaven estructures i recursos. Quan es començaren a aixecar els imprescindibles pilars, encara mancava la força fonamental, el ciment que sosté l’edifici: faltava un finançament adequat.

Una precarietat de mitjans que en el cas de la nostra comunitat autònoma s’ha perllongat durant dècades. Al llarg de gairebé trenta anys s’estengué una xacra que va marcar als negociadors dels successius governs de Gabriel Cañellas, Cristòfol Soler, Jaume Matas i Francesc Antich: els mallorquins, menorquins i formenterencs són rics, no tenen motiu de queixa. Qualsevol demanda d’un millor finançament era contestat amb una mitja rialla des dels ministeris i amb arguments semblants. Ningú de Madrid entenia que suposats, i falsos, milionaris demanassin més.

Per aquesta raó, més o menys explicitada, caigueren les demandes d’un nou Règim Fiscal i Especial aprovat pel Parlament a les darreries de la primera, accidentada i parcial legislatura de Matas. Rodrigo Rato no conservà ni el títol. De l’articulat gairebé tan sols es preservà l’àmbit geogràfic d’aplicació. Tampoc s’escoltaren les reclamacions per aconseguir un sistema de finançament autonòmic més just per a les Balears.

1.2. Mentides i veritats

Són les Balears una comunitat rica? El primer que cal dir és que, d’ençà que existeixen estadístiques, les Illes mai han estat a la cua d’Espanya en renda per capita. Com ha demostrat el catedràtic d’Història de l’Economia Carles Manera, abans de l’eclosió turística, ja existia una activitat industrial relacionada amb el calçat, tèxtil o amb la transformació de productes agraris que situava a les illes entre les regions econòmicament capdavanteres. En els anys cinquanta del segle XX, ja se situaven en la quarta posició regional pel que fa al Producte Interior Brut per capita. Molt lluny de la cua. Res a veure amb la suposada pobresa en la qual viurien els balears preturístics.

És veritat que amb el primer boom turístic les illes pujaren posicions i el 1967 se situaren inusualment al capdavant de les estadístiques de riquesa. Una posició que es perdé un any després. S’hagué d’esperar fins al 1981 per reprendre el lideratge. Aquesta vegada la primera posició es mantingué al llarg de quinze anys. És, paradoxalment, en el decurs del tercer boom turístic (1994–1999) quan a partir de 1996 comença la davallada de les Balears en el rànquing. Descendeix fins a la cinquena posició. A més visitants, fins a onze milions, una riquesa més esquifida. La decadència es manté durant el quart boom turístic (2003–2007) i el cinquè (2014–2019), quan se superen els setze milions de viatgers que aterren als aeroports illencs. La crisi de la Covid de 2020 i 2021 ens baixa al vuitè nivell, encara que amb el retorn 6

de la normalitat, arriba una recuperació de posicions en el Producte Interior Brut per capita. (Font: ‘Turisme o no turisme’, Joan Enric Capellà a partir de dades de la Fundació BBVA, INE i Anuari de Turisme)

Està mal finançada l’autonomia? La resposta és un contundent sí en els primers vint-i-set anys. En els següents quinze ha millorat, encara que sense cobrir les expectatives de la comunitat autònoma.

El professor Ángel de la Fuente ha estudiat acuradament les ziga–zagues, les dades i les mancances del sistema. Recollir, encara que fos molt resumidament, la seva tasca és impossible per una crònica d’aquestes característiques. Però un quadre sobre Evolució de l’índex de finançament per habitant per a competències homogènies al llarg de quatre lustres resulta aclaridor. Si donam a la mitjana nacional un índex 100, les Balears sols rebien entre 99,1 i 87,8 entre 2002 i 2009. A partir d’aquest any, sempre s’està per damunt de cent, arribant a 114,7 l’any 2017. El punt

En aquestes dues dècades, la millora és de 17,2 punts. Una dada destacable. Una progressió en la qual jugà una labor destacable el Cercle d’Economia de Mallorca en col·laboració amb altres entitats.

Existeixen altres dades i fonts que avalen l’estudi del professor De la Fuente. Segons la Fundación de Cajas de Ahorros de España (Funcas), en el rànquing de renda personal disponible per habitant, l’índex que millor mesura el grau de benestar dels ciutadans, s’havia passat de la quarta posició el 1995 a la desena l’any 2004. Per contra, les Balears era la comunitat autònoma que més aportava al finançament interregional, el 17% del nostre Producte Interior Brut. Pel que fa al capital públic i recursos per finançar l’Estat del Benestar ens trobàvem a la cua d’Espanya. En paraules de Luis Quetglas Alonso, un dels participants destacats en el procés que recull aquesta crònica: “Cap Estat descentralitzat del món generava un desequilibri semblant. El sistema era injust, arbitrari, no respectava el principi d’equitat. Els ciutadans més precaris tenien els serveis bàsics fonamentals pitjor finançats de l’Estat. En resum, era molt perjudicial per als ciutadans de les Balears”.

Durant gairebé dues dècades, bona part dels polítics locals tenien ben present la discriminació financera que patien les Illes Balears. L’única diferència era que els successius governs autonòmics es queixaven quan a Madrid governaven els adversaris i callaven quan ho feien els seus correligionaris. Es tractava d’una dinàmica perversa i condemnada a la derrota en totes les reivindicacions que es plantejassin. Una situació que minvava la força de qualsevol reclamació davant Madrid. Continuar amb la mateixa estratègia abocava al fracàs, al desànim i, fins i tot, al ridícul.

No quedava altre remei que rompre radicalment amb el discurs del “i tu més” que tants seguidors té al país. Aquest canvi l’havia de protagonitzar algú diferent. No ho podien plantejar els mateixos polítics que s’havien estavellat contra la paret de la indiferència del Govern Central durant dues dècades. L’única sortida era que la bandera de la reivindicació passàs a altres mans: les de la societat civil.

En aquest procés hi jugà un paper fonamental el Cercle d’Economia de Mallorca. Es tracta d’una associació sense ànim de lucre fundada a Palma l’any 1994. El seu objectiu és articular la societat civil mallorquina, contribuir al seu progrés i benestar social, integrant persones i col·lectius i, des de la seva independència, enfocar-se vers la defensa dels interesos generals. Sempre en un escenari de diàleg de caràcter global. Actualment, suma 308 socis i un grapat d’entitats col·laboradores.

Primeres passes

No ho va fer en solitari, però el Cercle d’Economia, sota la presidència d’Alejandro Forcades Juan, es posà al capdavant de la reivindicació d’un finançament just per a les Balears. El 22 de juliol de 2005 es constituí la plataforma cívica ‘Demanam als partits polítics un gran acord de finançament per a les Balears’. D’entrada s’hi integraren onze entitats:

– Cambra de Comerç de Mallorca, Eivissa i Formentera.
– Cambra de Comerç de Menorca.
– Confederació d’Associacions Empresarials de les Balears (CAEB).
– Petita i Mitjana Empresa de Mallorca (PIMEM).
– Col·legi d’Advocats de les Balears.
– Col·legi d’Enginyers Industrials de les Balears.
– Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears.
– Col·legi d’Economistes de les Illes Balears.
– Federació Empresarial Hotelera de Mallorca.
– Agrupació de Cadenes Hoteleres.
– Cercle d’Economia de Mallorca.

Des del Cercle d ‘Economia es dissenyà una estratègia, basada en el suport de la sociedad balear als polítics que governassin les Balears en aquest moment. Es fixaren quatre fases o passes d’actuació:

 

1. Crear una Plataforma Civil Transversal que agrupés i mobilitzés la pràctica totalitat de la societat civil. S’havia d’elaborar un document que aglutinés amb aquest objectiu empresaris, sindicats, col·legis professionals, universitat i altres associacions.

2. Reunions amb tots els partits polítics per a informar-los de la gravetat del problema, i demanar-los que ells, com a representants polítics de la ciutadania, havien d’abandonar les seves disputes particulars, fer un front comú, aconseguir un consens i mobilitzar-se per a millorar el finançament.8

3. Informar la ciutadania que l’actual infrafinançament provocava que els nostres serveis públics elementals estiguessin mal dotats per a garantir l’estat del benestar: la sanitat, l’educació i els serveis socials. Per això, el Cercle organitzà conferències, rodes de premsa, es van redactar i van publicar articles i es van fer entrevistes en periòdics i altres mitjans de comunicació.

4. Es donaria suport al Govern, qualsevol que fos el seu color polític, per a aconseguir aquestes reivindicacions. El Govern tindria per escrit un mandat de negociació de tota la societat civil, un Manifest que li donava explícitament el seu suport.

A partir d’aquest moment el Cercle no estava sol en les seves reivindicacions, estava acompanyat de deu entitats de pes que es constituirien el 12 de juny de 2006 en la Junta Gestora de la Plataforma Cívica ‘Demanem als partits polítics un gran acord de finançament per a les Balears’.

L’anàlisi del sistema vigent era, segons la plataforma, un desastre per a Balears: injust, no respectava el principi d’equitat, discriminatori amb els ciutadans de menys renda, discrecional perquè les autonomies amb més pes polític tenien millor finançament, obsolet, amb falta transparència i sense avaluació dels fluxos fiscals.

El que es demanava era un sistema de finançament solidari que fos: just, equitatiu, reglat i transparent.

El Cercle necessitava una estructura per a atendre el treball que li tocaria fer, de manera que es va crear una Comissió de Seguiment del Finançament, coordinada pel soci i economista Luis J. Quetglas Alonso, com a instrument de suport al president, Alejandro Forcades, en el treball a fer.

Van col·laborar amb aquesta comissió experts en finançament autonòmic com: el catedràtic d’Economia, Guillem López Casanovas; el professor d’Economia de la UIB Joan Roselló Villalonga; el professor d’Economia de la UIB Antoni Costa Costa; els economistes José Antonio Rosselló Raudell, Joan Carrió, etc.

Es van incorporar noves entitats a la plataforma, inclosos els sindicats UGT i CCOO o la Universitat de les Illes Balears. Es publicaren un seguit d’articles en premsa denunciant la greu situació financera en què es trobava la comunitat autònoma per culpa del sistema. Es mantingueren nombroses reunions amb altres entitats cíviques, institucions com el Govern, els Consells o la Delegació del Govern. També amb tots els partits polítics amb representació al Parlament i amb els diputats i senadors per les Illes.

Estatut d’Autonomia de 2007, la decepció

En els darrers mesos del Govern Matas s’aprovà la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 1983. Es publicità com una nova norma, la realitat és que introduïa canvis limitats en l’articulat, malgrat que suposaren una millora respecte de la situació anterior. La futura llei orgànica 1/2007 de 28 de febrer sortí del Parlament de les Illes Balears amb els vots favorables del PP, PSOE i UM i amb l’abstenció de PSM i EU.

Pel que fa al finançament, l’article 120 estableix com a principis bàsics a tenir en compte la “solidaritat, equitat i eficiència, atenent el reconeixement específic del fet diferencial de la insularitat, per tal de garantir l’equilibri territorial, i la població real efectiva, determinada d’acord amb la normativa estatal, i també l’evolució d’aquesta població”. El factor població real entrava en l’equació, encara que l’Estat es reservava un as a la màniga a l’hora de definir com es quantificava.

L’article 123 afirma que cal assegurar “prou finançament per a l’execució de les competències pròpies” i un poc més endavant es parla de “garantir l’anivellació i la solidaritat amb les altres comunitats autònomes”.

Ja a la disposició transitòria novena, es fixà que “la inversió de l’Estat s’ha d’establir atenent la inversió mitjana per capita efectuada a les comunitats autònomes de règim comú”. Aquesta disposició quedaria anul·lada un cop s’aprovàs un règim fiscal per a l’arxipèlag.

Les paraules eren clares, però dos anys després, com es veurà a continuació, els fets no havien canviat gaire. En paraules d’un destacat integrant de la plataforma, l’Estatut “estava farcit de bones intencions, però no existien instruments que garantissin un millor tracte”. La Plataforma havia de continuar treballant.

Una proposta de reforma

El maig de 2007, la Plataforma Cívica ja treballava en el document ‘Proposta de Reforma del Model de Finançament’, elaborat directament per la Comissió de Vigilància del Finançament del Cercle d’Economia.

Aquest document es presentà el 28 de gener de 2008 a la seu de la Cambra de Comerç de Mallorca, amb una nombrosa presència de les institucions integrades en la plataforma cívica. Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra i conseller del Banc d’Espanya entre 2005 i 2017, dictà una conferència sobre finançament autonòmic, assumpte en el qual és un reconegut expert.

López Casasnovas denuncià una situació que presenta símptomes “alarmants i de preocupació” que es reflecteix en una “pèrdua de posicions en termes de renda disponible real per capita”, és a dir, un cop ajustat el diferencial de preus, ja que a les Illes la cistella de la compra és un set per cent superior a la mitjana estatal”. Denuncià que l’arxipèlag ha caigut “a la desena posició de les comunitats en renda disponible per càpita”.

El president del Cercle d’Economia, Alejandro Forcades deplorà en el mateix acte que les Balears es troben a la cua en els dos components del finançament públic: l’adreçada a garantir l’estat del benestar (sanitat, educació i serveis socials) i el del capital públic. Per aquestes raons, denuncià que “no hi ha cap Estat amb un sistema tan injust, confús, discriminatori i obsolet. A Espanya no paga el que més té, sinó el que pitjor negocia”.

Des del primer moment es recordava que el finançament de les Illes Balears es trobava un 21% per davall de la mitjana espanyola, mentre que la nostra aportació a l’Estat estava un 32% per damunt. Ja es cridava en veu alta contra aquesta injustícia parlant de què “no som ciutadans de segona categoria” o de què “l’Estat ha de tractar a tots els seus ciutadans igual perquè tots els balears ens identifiquem com a espanyols iguals davant la llei”.

S’aixecava la veu perquè la situació era insostenible. “Fa l’efecte –es deia en aquells primers moments– de què fins ara l’Estat s’ha aprofitat del desconeixement públic i de la debilitat negociadora dels representants dels ciutadans de les Balears”, en el que era una crítica directa als polítics illencs, amb poca capacitat de pressió a Madrid i escàs pes davant les autoritats centrals.

Entre els principis que recollia el document es deixava palès que “no es posa en dubte en cap cas […], que les Illes Balears han de contribuir al benestar de la resta de regions espanyoles de forma solidària”. Però sí que hi havia una queixa sobre la manca de transparència en el model de solidaritat. “Consideram imprescindible que el concepte (quins són els objectius que es volen assolir, quines són les variables de referència, etc.) així com el nivell de solidaritat s’haurien de definir amb paràmetres objectius (lligat per exemple al nivell de la renda per càpita regional)”.

Aquesta clarificació del sistema necessitava, en opinió del Cercle d’Economia, modificacions en el càlcul de les necessitats de despesa: “Seria necessari desmarcar-se definitivament del model actual en el qual s’ha establert tradicionalment com a base de càlcul el cost efectiu, això és, la valoració que es realitza en el moment del traspàs de cada competència”. Es reclamava que se seguís un criteri de “població ajustada” i que es quantifiquessin “el diferencial de preus entre les regions”.

Pel que fa als recursos amb els quals es financen les comunitats, el Cercle ja posava l’accent en el Fons de Suficiència, que regula les transferències entre regions. Es posava en evidència que “les actuacions de l’Administració Central són tant o més redistributives que les transferències realitzades entre regions”.

A partir d’aquests principis es feien un seguit de propostes entre les quals destacaven les següents:

– Continuar amb la línia d’incrementar els percentatges aplicats sobre la recaptació territorialitzada dels impostos cedits. (Recordar que les negociacions amb Convergència i Unió dels presidents Aznar (1996) i Zapatero 2004 i 2008) per formar Govern es tancaren amb la cessió d’una major participació de les comunitats autònomes en impostos com el de la Renda).

– Incrementar la capacitat normativa sobre alguns dels tributs cedits.

– Millorar el sistema de territorialització de l’IVA.

– Es reclamava un acord per tal que les inversions de l’Administració Central no suposassin “distorsions significatives pel que fa al volum de recursos” assignats a les comunitats. També calia evitar una alteració de la Renda Familiar Bruta Disponible.

– Que la política d’anivellament havia d’oferir nivells de serveis semblants amb un emperò: que “els ciutadans de les regions realitzin esforços fiscals semblants”.

– Les transferències interrregionals haurien de garantir que les regions “poguessin oferir nivells mínims de provisió de béns i serveis públics considerats essencials, sense interpretar això com que l’objectiu fos igualar la despesa mitjana amb tota mena de bens i serveis”.

– Condicionar el Fons de Suficiència es destinin a igualar aquells serveis que es consideren bàsics: educació, sanitat i serveis socials bàsics.

– Es demanaven correccions en el principi de solidaritat per fixar un límit que evitàs que regions com les Balears aportessin molt més que la resta de comunitats.

– “Les transferències de l’Estat no haurien d’alterar la posició relativa de les regions en termes de Renda Primària”.

En temps del Govern Antich

Els anys 2008 i 2009, ja amb els socialistes Francesc Antich al Consolat de la Mar per segona vegada i Rodríguez Zapatero a La Moncloa, el clam per millorar el finançament s’havia amplificat fins a escoltar-se per tot arreu. Entre mitjans de 2006 i mitjans de 2008, vint-i-una noves entitats s’havien sumat al nucli inicial. Es tracta de col·legis professionals com els de Metges, Apotecaris, Notaris, Arquitectes Tècnics, Enginyers Tècnics Industrials, Enginyers 11

Tècnics d’Obres Públiques, Agents de la Propietat Immobiliària, Decoradors i Dissenyadors d’Interiors, Veterinaris, Enginyers de Camins, Canals i Ports o Administradors de Finques. Els grans sindicats Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, també pujaren al projecte. Igual que el Foment del Turisme de Mallorca, Afedeco, l’Associació Balear de l’Empresa Familiar, els Joves Empresaris, l’Associació de Fabricants i Empreses Auxiliars de la Construcció o la Universitat de les Illes Balears.

La força i els altaveus que s’empraven ja eren massa forts perquè es poguessin obviar les reclamacions. Davant el president, es deixà clar que calia “solucionar definitivament aquesta injustícia social”. Estàvem en el moment més dur de la crisi econòmica causada per la fallida immobiliària i bancària de 2008 i aquesta era una motivació extra per exigir una solució: “En aquest moment de crisi –li digueren– és encara més necessari el correcte finançament de l’estat del benestar, ja que són els ciutadans més desafavorits aquells que més utilitzen els serveis públics, que en estar mal finançats, provoca que siguin els ciutadans més perjudicats”.

El missatge enviat era clar i contundent: “No acceptarem un finançament per davall de la mitjana espanyola”.

En aquest període, l’activitat era frenètica. El 5 i el 15 de gener de 2009 es mantenen reunions amb el president del Govern autonòmic. El 9 de febrer és el conseller d’Economia, Carles Manera qui rep la plataforma. Se celebren reunions amb el Partit Popular i Unió Mallorquina per explicar-los les “estimacions de necessitat de finançament per a la comunitat autònoma”.

La veu de la Plataforma arriba a Madrid

El 18 de febrer de 2009, la Plataforma Cívica escriví una carta al president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. En ella s’explicava el procés seguit en els darrers quatre anys per les entitats que la integraven i es reiterava el desequilibri entre allò que pagaven els balears i el que rebien.

Entrant en el moll de l’ós de la qüestió, li retreien que, segons les informacions rebudes, “l’actual oferta del Ministeri d’Economia i Hisenda per al finançament de l’estat del benestar dels balears està molt allunyada i no arriba a la mitjana espanyola, la qual cosa ens deixa estupefactes”. En aquell moment la cartera d’Economia estava en mans de Pedro Solbes, encara que el 7 d’abril fou substituït per Elena Salgado.

A Zapatero se li recordava que ell mateix havia denunciat el greuge que patien les Illes: “Aquest injust finançament ha estat reconegut clarament per vostè, manifestant, de forma repetida, el compromís de solucionar-la, en actes electorals de les passades eleccions autonòmiques i generals, visites a la nostra comunitat, i recentment durant el procés d’entrevistes mantingudes per a la reforma del sistema de finançament, creant unes expectatives que de moment no es compleixen”.

No es podia ser més directe i punyent sense faltar a la dignitat del càrrec al qual s’adreçava la carta. Llavors se li plantejaven preguntes entre les quals en destaca una: “Després de patir els balears dues dècades amb un finançament per davall la mitjana, no creu arribat el moment de solucionar el greuge?”.

La resposta de Madrid sortí del Palacio de La Moncloa el 20 d’abril amb signatura de Javier Vallés, aleshores director de l’oficina econòmica de la presidència del Govern Central. Admetia les “deficiències” detectades en el sistema pactat el 2001 i anunciava que el nou introduiria “mesures per a incrementar la flexibilitat del sistema i la seva capacitat d’adaptació a l’evolució dels recursos i necessitats”.

En el darrer paràgraf de la missiva existia un compromís de què la norma que es negociava “millorarà substancialment el finançament que les Illes Balears han rebut des de l’entrada en vigor de l’anterior sistema, corregint certs aspectes del seu disseny que produïen un menor finançament relatiu”.

La recta final de la negociació del sistema de 2009

L’estiu l’activitat és frenètica. S’estan donant les darreres passes per aprovar el nou sistema. El 9 de juliol, la catorzena reunió de la Junta Gestora, analitza les simulacions sobre com podria quedar el finançament de les Balears un cop aprovada la llei. El mateix dia, se celebra una reunió amb el president Antich, qui informa de “les dificultats que es troben els negociadors per assolir uns resultats positius”.

El 10 de juliol s’ofereix una roda de premsa de la Plataforma en la qual expressa dubtes sobre el que es pretén aprovar des del Govern Central.

Només quatre dies després, el president Antich convoca de bell nou la Plataforma. Anuncia que l’endemà, 15 de juliol, se signarà el nou sistema de finançament autonòmic i que les Balears “ha aconseguit estar en la mitjana de finançament, amb la inclusió d’una clàusula específica” per a la nostra comunitat autònoma. Els reunits es mostren optimistes, però esperen veure el resultat i el redactat definitiu de l’acord abans de donar una opinió definitiva.

Millora insuficient

El 19 d’octubre, la junta de la Plataforma arriba a una primera conclusió sobre el projecte de Llei 20/2009, que es trobava en període de tramitació parlamentària: “Estableix regles (a través de la disposició addicional tercera) que permeten millorar el finançament de la nostra Comunitat Autònoma, però estam segurs de què serà impossible assolir la mitjana de finançament, objectiu mínim de la Plataforma”.

El Govern havia aconseguit incloure una regla que, en teoria, “permetria assegurar que la nostra Comunitat Autònoma estaria en la mitjana… considerant-se un èxit del procés negociador”. Però, sempre hi ha un però, la disposiciò addicional “ha inclòs la limitació de l’import del Fons de Suficiència en el moment de fixar la compensació per estar en la mitjana”. És a dir, per una part es donava satisfacció a Balears, mentre, per l’altra, es deixava entreveure a les comunitats receptores del fons de solidaritat que, si no hi havia doblers suficients, les Balears i altres autonomies del grup de donants es quedarien per sota. Aquesta era la raó per la qual es considerava que l’arxipèlag podria perdre el que tant havia costat aconseguir.

La Plataforma reclamà una nova redacció de la disposició “de manera que garantitzi sense cap dubte que Balears obtingui la mitjan de finançament i que el en futur es desenvolupi el REB” (Règim Especial de Balears).

El 29 del mateix mes, la Plataforma es reuneix amb el president i els consellers Carles Manera i Joana Barceló. La Plataforma exposa la seva anàlisi, mentre Manera defensa les millores del nou model i la “confiança” d’arribar a la mitjana. Una reunió de tècnics confirma la posició de la Plataforma sobre les dificultats per assolir els objectius. El 30 de novembre se celebra una assemblea de tots els integrants de la Plataforma.

S’elaborà un document d’anàlisi amb els següents punts:

– Una descripció del passat. Amb el nou finançament es “tractava de recuperar anys d’injustícia en el tracte fiscal rebut per a les Balears”. Així i tot, “la reivindicació no requeria –que s’hagués pogut– compensar a les Illes Balears pels perjudicis soferts amb l’anterior sistema”. Aquesta injustícia es fonamentava en “el deute històric del qual han usat i abusat altres comunitats; la no consideració dels canvis demogràfics experimentats a les Illes Balears –amb un increment de població proper al 30% en menys de deu anys, la qual cosa suposa el doble de la mitjana nacional– o la infradotació històrica de l’estoc de capital públic”. Tres eren les causes de la discriminació: escassesa d’inversions per part de l’Estat, escàs finançament dels serveis públics autonòmics i escassa o nul·la consideració als sobrecostos associats a la insularitat o a la població no resident.

– Una fixació d’objectius. Es considerava un “acte de justícia” situar la comunitat autònoma “en la mitjana de finançament per capita del conjunt de l’Estat”. Es pretenia que aquest finançament s’establia en termes reals, és a dir, computant la compensació sobre el cost de la vida a les Balears, “estimat en un 6 o 7% addicional”– i en sintonia “a la seva capacitat fiscal superior”

– Les conclusions. Una general: “Res de tot això s’ha assolit. De fet, ni tan sols sembla que es pugui garantir el finançament mitjà en termes generals”. I seguidament les matisacions: “En darrera instància i gràcies a l’actuació decidida del Govern Balear”, es pogué introduir una clàusula específica per a les illes, l’addicional tercera, ja explicada. Es considerà que la disposició “no constitueix, tal com està redactada”, una garantia per assolir la mitjana. El resum era que el nou sistema “utilitza factors de càlcul perjudicials per a les Balears” i que les compensacions addicionals fora del finançament ordinari, “dependran de la voluntat del Govern Central”.

En la part positiva, el càlcul que es feia era que les Balears, sense considerar la clàusula “que suposadament ens hauria de situar en la mitjana”, amb el nou sistema passarien d’un diferencial negatiu d’11,8 punts fins als 7,1, també negatius. En qualsevol cas, insuficients no sols per a “millorar la despesa existent, sinó per a mantenir-la”.

El sistema de 2009

Finalment, un cop aprovat el nou sistema de finançament autonòmic, la situació de les Balears millorà substancialment. S’entrà en la mitjana espanyola i, en alguns anys, fins i tot es quedà per damunt. Tanmateix, es mantenen desequilibris que no s’han solucionat. Per exemple, les illes es troben sempre entre les tres comunitats que més aporten a l’Estat sense que aquest esforç tributari es vegi compensat. Per altre costat, les inversions territorialitzades de l’Estat central gairebé sempre deixen a l’arxipèlag a la cua de les dades per càpita en l’elaboració dels pressupostos. A més, bona part d’aquesta despesa estatal s’atribuïa tradicionalment als aeroports, quan aquests són, no només autosuficients, sinó que generen beneficis que compensen les pèrdues d’aquells que es crearen o es mantenen per raons polítiques més que per una planificació racional de la xarxa aeroportuària.

Un parèntesi des de 2014

El sistema de finançament s’hauria d’haver renegociat de bell nou el 2014. Ha passat una dècada i cap govern ha gosat fer-ho. De fet, s’estudiaren documents elaborats per una comissió d’experts creada pel Consell de Ministres de 10 de gener de 2017. Aquest grup de treball proposava entre altres coses:

– “Harmonitzar les bases imponibles i liquidables dels tributs cedits totalment o parcialment, restringint la capacitat normativa autonòmica a les escales o tipus de gravamen i possiblement a les deduccions o bonificacions de la quota”.

– També es recomanaven canvis tècnics en les entregues a compte de l’IRPF per evitar el desfasi de dos anys entre el càlcul provisional i el resultat definitiu.

– Així mateix, cedir la normativa de l’IVA al conjunt de les comunitats.

– Es demanava coordinació amb l’Estat a l’hora d’aprovar nous impostos.

Un document que es convertí en paper banyat perquè, primer les poques ganes de fer front a una qüestió sempre polèmica i després l’exitosa moció de censura de 2018 de Pedro Sànchez contra Mariano Rajoy, deixaren aquest assumpte en el fons d’un calaix.

Seguiment del finançament

Des de l’aprovació del Sistema de Finançament Autonòmic de 2009, el Cercle ha mantingut nombrosos contactes amb les autoritats illenques per fer un seguiment dels fluxos econòmics entre les Illes Balears i el Govern Central. Aquesta actitud vigilant s’ha mantingut tant en temps de la presidència del Cercle per part d’Andreu Rotger, com ara amb Josep Maria Vicens.

Durant el procés de negociació del Règim Especial per a les Illes Balears, durant la primera legislatura de la presidència de Francina Armengol, es mantingueren reunions amb la presidenta i amb els consellers Catalina Cladera i Marc Pons.

Entre els compromisos que s’acordaren s’hi troba l’obligació de què la inversió de l’Estat via pressupostos generals s’ha de trobar en la mitjana del conjunt de comunitats, una via financera en la qual l’arxipèlag sempre ha estat injustament castigada. La consellera d’Hisenda, Catalina Cladera, agraí el treball del Cercle com “impulsor de la Plataforma que reuneix a més de setanta entitats”. El president del Cercle declarà després d’una d’aquestes reunions que la consolidació d’inversions “era una important per a millorar”.

Primeres passes en la negociació de 2024

En el 2024 es posa en marxa un nou procés de negociació del finançament autonòmic en el qual la paraula que més es posa sobre la taula és “singularitat” per a Catalunya. El Govern d’esquerres intenta estendre aquesta “singularitat” a totes les regions, sense més explicacions i per evitar que s’interpreti com una cessió a la Generalitat a canvi dels vots per mantenir-se en el Govern. També per evitar que es consideri una discriminació vers la resta de comunitats, que és justament el que denuncien els partits de l’oposició.

En quina situació arriben les Balears al nou procés? Serà un nou repte a afrontar per les autoritats illenques, però també per la societat civil, tal com es va fer quinze anys enrere. En qualsevol cas, Antoni Costa, vicepresident del Govern, avança en una de les entrevistes que acompanyen aquesta crònica, quines seran les demandes de les Balears si arriba a obrir-se un nou procés negociador: “Cotes superiors d’autonomia tributària, la ponderació més gran de variables com la insularitat, la inclusió de noves variables com la població flotant, el creixement poblacional o el cost de la vida i el compliment del principi d’ordinalitat, són aspectes d’especial importància a la negociació”.

El regionalisme polític i cultural és un fenomen que comença en el segle XIX, però no és fins que arriba la Constitució Espanyola de 1978 quan comença una veritable descentralització. Ni durant els anys de la II República hi ha un reconeixement de les diferències regionals com la que comença en el darrer quart del segle XX.

Des de la instauració de l’estat autonòmic a Espanya, el finançament de les comunitats autònomes ha estat un tema clau en el debat polític i econòmic del país. Entre 1983 i 2014, es van desenvolupar diferents models i mecanismes per gestionar els recursos financers de les comunitats, cadascun amb les seves pròpies característiques i implicacions.

El procés de descentralització a Espanya va començar amb la Constitució de 1978, que va establir el marc per a la creació de les comunitats autònomes. La Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) de 1980 va ser el primer intent de regular el finançament autonòmic. No obstant això, la seva aplicació va ser gradual i adaptativa, reflectint la complexitat i les diferències regionals del país.

3.1. El període que va des de 1979 a 1992

D’entrada s’estableixen tres tipus diferents d’autonomies. Unes, són les denominades de via ràpida o les que accedeixen a l’autogovern a través de l’article 151 de la Constitució. Es tracta de Catalunya, Galícia i Andalusia, que des del principi assoleixen les competències de Sanitat i Educació.

País Basc i Navarra estan acollides al règim foral, que essencialment consisteix en el fet que les seves hisendes recapten els impostos i entreguen la denominada quota –‘cupo’– per col·laborar en les despeses generals de l‘Estat. Es tracta d’un sistema confederal que no aporta a la solidaritat interregional.

Finalment, les autonomies de la denominada via lenta –les que utilitzaren l’opció que ofereix l’article 143 de la Carta Magna– són deu comunitats, entre elles les Balears, que estan anys a assumir les competències de major pes polític i econòmic. La Llei Orgànica d’Harmonitzacio del Procés Autonòmic (LOAPA), aprovada després del cop d’estat del 23 de febrer de 1981, posà fi a la carrera d’aquelles que aspiraven a tenir un elevat nivell de competències des del principi.

El Govern central es limita a traspassar recursos segons les competències ja transferides. El 1983 es produeix un avançament amb la cessió d’alguns tributs a les autonomies. Es tracta del de successions i donacions, el de patrimoni, el de luxe (posteriorment suprimir) i la taxa de jocs d’atzar. També en aquest període, el 1984, es crea el Fons de Compensació Interterritorial amb l’objectiu d’impulsar el creixement de les Comunitats més desafavorides.

Aquest model inicial es caracteritzava per una gran dependència de les transferències estatals, amb pocs mecanismes per a l’autonomia financera de les comunitats. Les transferències consistien principalment en una part dels impostos recaptats per l’Estat i una sèrie de fons destinats a cobrir les competències transferides. Va ser criticat per la seva rigidesa i la manca d’autonomia financera real per a les comunitats. Les comunitats depenien en gran part de les decisions del govern central pel que fa a la distribució de recursos, la qual cosa limitava la seva capacitat per planificar i executar polítiques pròpies.

El pressupost de les Balears creix en la mesura que ho fan les competències. Basta veure el quinquenni que va del 1984 al 1988

1984: 9.000 milions de pessetes

1985: 10.000 milions de pessetes

1986: 14.000 milions de pessetes

1987: 14.000 milions de pessetes

1988: 22.000 milions de pessetes

El sistema és tan insatisfactori per a les Balears que el 1986 el conseller Cristòfol Soler arriba a reclamar “un sistema semblant al País Basc i Navarra: tots els impostos es recapten aquí i s’entregà la quota –cupo– corresponent a la despesa estatal”. Un any després és Alexandre Forcades qui afirma: “Per la via del finançament ens impedeixen desenvolupar les nostres polítiques… Sense capacitat de despesa no hi ha autonomies”. Només per posar un exemple, s’ha de recórrer al deute públic per finalitzar al llarg dels anys noranta del segle XX una obra com la Via de Cintura de Palma, amb arrels en els anys setanta, quan ningú imaginava que existiria un Govern autonòmic que gestionaria les carreteres.

3.2. Reforma del 1992

La reforma del sistema financer autonòmic el 1992 va ser un intent d’augmentar l’autonomia financera de les comunitats. Aquesta reforma va introduir el Fons de Suficiència, dissenyat per assegurar que totes les comunitats tinguessin suficients recursos per cobrir les seves necessitats bàsiques. També es van introduir altres fons, com el Fons de Compensació Interterritorial, destinat a corregir desequilibris regionals.

La reforma de 1992 va marcar un punt d’inflexió. Es va reconèixer la necessitat de proporcionar a les comunitats més control sobre els seus recursos financers, però també es va mantenir un sistema de solidaritat per assegurar que totes les comunitats tinguessin un nivell adequat de finançament.

3.3. El Nou Sistema del 2002

La Llei 21/2001 va establir un nou model de finançament que entraria en vigor el 2002. Aquest sistema va ampliar la capacitat de les comunitats per gestionar i recaptar impostos, cosa que els permte assumir més responsabilitats financeres. Es va augmentar el percentatge de participació de les comunitats en impostos estatals com l’IRPF, l’IVA i els impostos especials. A més, es va introduir el Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals, per assegurar la prestació equitativa de serveis públics essencials a tot el territori.

Aquest nou sistema va suposar un pas important cap a una major descentralització financera, tot i que encara hi havia límits significatius a l’autonomia de les comunitats. La participació més gran en els impostos estatals va permetre a les comunitats tenir més recursos propis, però la dependència de fons de garantia i de suficiència va continuar sent una realitat per a moltes comunitats amb menys capacitat recaptadora.

3.4. El gran canvi del 2009

El 2009 va veure una nova reforma important del sistema de finançament autonòmic, acordada en un context de creixent tensió política i demandes d’autonomia financera més gran per part de diverses comunitats, especialment Catalunya. En el cas de les Balears, la reivindicació era contra la discriminació més que evident que suposaven els anteriors sistemes. Aquest nou sistema es basava en tres pilars principals:

Primer, augment de l’Autonomia Financera: Les comunitats van obtenir una major capacitat per establir i gestionar impostos propis, així com una major participació en la recaptació d’impostos estatals.

Segon, un Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals. Es va crear per garantir que totes les comunitats tinguessin els recursos necessaris per prestar serveis públics bàsics, com la sanitat i l’educació.

Tercer, un Fons de Suficiència Global. Aquest fons assegurava que les comunitats amb menor capacitat recaptadora poguessin mantenir un nivell adequat de despesa pública.

Aquest sistema va ser dissenyat per equilibrar la necessitat d’autonomia financera amb la solidaritat interterritorial, però va continuar sent objecte de debat i controvèrsia, especialment en comunitats amb una forta identitat nacional com Catalunya i el País Basc.

Malgrat els esforços per establir un sistema de finançament més equitatiu, les desigualtats regionals van continuar sent un problema significatiu. Les comunitats amb un PIB per càpita més alt, com el País Basc i Navarra, que gaudien de règims fiscals especials, sovint tenien avantatges financers respecte a altres regions. Això va generar tensions polítiques i demandes de reformes addicionals per part de comunitats com Catalunya.

La crisi financera global de 2008 va tenir un impacte profund en el sistema de finançament autonòmic. La disminució dels ingressos fiscals i l’augment de les despeses socials van posar pressió sobre els pressupostos autonòmics. En resposta, el govern central va establir mecanismes de suport financer, com el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), per ajudar les comunitats a fer front a les seves obligacions financeres. Aquestes mesures, però, van reforçar la dependència de les comunitats respecte a l’Estat, contravenint els objectius d’autonomia financera. La crisi econòmica va posar de manifest les limitacions del sistema de finançament autonòmic. Moltes comunitats van veure com els seus ingressos es reduïen dràsticament, mentre que les seves despeses augmentaven a causa de l’augment de la demanda de serveis socials. Això va portar a un augment de l’endeutament i a la necessitat d’intervencions del govern central per evitar col·lapses financers regionals.

3.5. 2014, una pàgina en blanc

Els sistemes de finançament s’han de revisar, teòricament, cada cinc anys. En conseqüència, el 2014, quan el Govern de Mariano Rajoy gaudia de majoria absoluta, s’havia d’afrontar una nova negociació. Engrescat amb la crisi econòmica, la qüestió queda aparcada i deu anys després és quan es torna a parlar de reformes en model.