Confinament i memòria

per Petros Màrkaris


Quan estàs tancat a casa durant sis setmanes i l’únic contacte que tens amb el món exterior és un passeig curt i la pantalla de l’ordinador o de la televisió, aleshores la memòria es converteix en una espècie de pel·lícula històrica de tu mateix, a voltes amarga i a voltes divertida. És precisament aquesta la pel·lícula que veig diàriament durant les sis setmanes que porto confinat. Us traslladaré algunes imatges.

Recordo l’inici de la meva carrera com a escriptor i traductor, quan estava obligat a treballar fora de casa per guanyar-me la vida. Aleshores i durant molts anys vaig ser un «escriptor de cap de setmana». Comptava els dies de la setmana fins que arribava el dissabte, per poder asseure’m al despatx i exercir d’escriptor. Avui, amb el confinament, em passo el dia assegut al despatx buscant una idea, un tema sobre el qual escriure, mentre espero amb la mateixa impaciència l’hora del meu passeig diari. Antigament comptava els dies, ara miro el rellotge.

El segon passeig que faig indefectiblement cada dia és el dels diaris i els canals de televisió. Diàriament, sense excepció, m’enfronto a un autèntic allau de notícies, opinions, punts de vista, informacions i comentaris en relació a les investigacions en curs sobre el coronavirus. I en algun moment d’aquest passeig recordo la pel·lícula de Sergio Leone El bo, el lleig i el dolent. En una escena de la pel·lícula, Eli Wallach està assegut en una banyera. De sobte, entra a l’habitació un cowboy i l’apunta amb una pistola, tot i que, enlloc de disparar, comença a parlar sense parar. En un moment determinat, Wallach treu dues pistoles de dins de la banyera, dispara al cowboy, el mata i després li diu: «You want to shoot, shoot. Don’t talk» («Si has de disparar, dispara, pero no parlis més»). Així em sento jo quan llegeixo o veig les notícies. El lloc de Wallach l’ha ocupat ara el coronavirus, que ens mata mentre nosaltres no deixem de parlar.

No passa un sol dia que no llegeixi o senti alguna lloança en relació a la manera com Grècia i els grecs fan front a aquesta pandèmia. Anglesos, americans i alemanys, entre d’altres, ens elogien constantment. I en aquest moment el meu pensament es remunta alguns anys enrere, al període de la crisi, quan tothom ens havia posat a la picota. Aleshores, no hi havia dia que no sentíssim algú que no ens critiqués. Ens deixaven com un drap brut: des de tractar-nos d’incapaços i d’inútils fins a definir Grècia com un «failed state». Ara rebem només elogis, mentre jo recordo la famosa màxima de l’Evangeli segons sant Mateu: «Els darrers seran els primers».

Crec que haig d’aturar aquí la projecció d’aquesta pel·lícula de la memòria. Altrament, podria durar més de tres hores, com les pel·lícules del meu estimat amic Thódoros Anguelópulos.

Menú