Beneïts Pallassos

25è aniversari de Sonrisa Médica

No és per a prendre-li-ho a riure. La ciència i l’evidència ho confirmen. Somriure, o riure, és saludable personal o col·lectivament. És una vàlvula de fuita que ens serveix per a espantar la por, allunyar el sofriment o diluir l’estrès i, com a mínim -que no és poc-, ens indueix i ens produeix una sensació – llarga o curta-, de benestar general.

Com a metge internista estic convençut que una dosi d’humor és una bona medicina i barata. És un bon tònic reconstituent per a l’ànima. I, a més, és l’únic “fàrmac” que conec que no és tòxic, que només té efectes secundaris positius i que pot prescriure’s sense problemes tant a nounats com a persones nonagenàries. L’únic problema amb l’humor, com ens recordava Mark Twain és “que ningú s’ho pren de debò”.

Ningú, excepte la “Sonrisa Médica”, una entitat solidària molt seriosa que celebra avui el seu vint-i-cinquè aniversari. Els fundadors d’aquesta associació, Miguel Borrás i Sylvia Chaki…, han d’estar orgullosos d’haver fet realitat un somni, exercint els seus drets i talents, i veient que la seva petita Laura, Laura Borrás Chaki, continua viva entre nosaltres, encara que ens deixés sent una nena en 1995. Ningú més mor que l’oblidat, ens va deixar escrit el metge humanista Gregorio Marañón, i per això Laura és immortal. Des d’aquest instant sorprenent, l’humor i l’alegria formen part dels Hospitals de la nostra Comunitat per a alleujar el sofriment i desplaçar a la tristesa. Els seus pares, trencats per l’angoixa i el dolor en aquell Hospital de París, van veure que la seva filla Laura, en tractament per un tumor del seu sistema nerviós central, amb només 10 anys,” reia com feia molt que no la vèiem” en permetre que uns “pallassos” entressin a la seva habitació, una freda habitació d’Hospital plena, fins a aquest moment de sèrums, penes i silencis.

En aquest moment precís i inesperat, entre riures, somriures i llàgrimes, els seus pares -els fundadors- van preveure la imperiosa necessitat d’introduir un somriure mèdic als nostres Hospitals insulars, van veure alguna cosa que valia la pena fer quan es van adonar que, malgrat les enormes dificultats de la vida, sempre hi ha un motiu per a somriure, van entendre que sempre es pot cuidar encara que no es pugui curar, i que existia la necessitat de fundar-la aquí, a Palma, en l’enyorat Són Dureta. Així va néixer una innovadora i “boja” història d’amor i humor que encara perdura; el Dr Aspirino,Toma sin, Anestesina, Ventolina, Lola Cortisola, Toribia molécula, i molts altres pallassos humans i humanitzadors, estan o segueixen en els passadissos on abans hi havia només “silenci si us plau”, bates o pijames i olor a desinfectant. L’experiència va ser un èxit, l’alquímia entre els professionals de bata blanca i els professionals amb jaqueta quadres vistosos va ser total i, poc després, molts nens només volien endinsar-se en els quiròfans, una cova plena de pors i incertesa per a ells, acompanyats del seu pallasso favorit. Va ser el primer Hospital del món on això va ocórrer. Una altra vegada pioners.

Avui, vint-i-cinc anys més tard, milers de riures després, la Sonrisa Médica continua innovant sense parar i aquest any el Cercle d’economia de Mallorca els ha atorgat el seu premi anual d’innovació pel seu últim projecte de “Vídeo interactiu”, una eina tecnològica mitjançant la qual nenes i nens ingressats poden experimentar una aventura personalitzada i prendre les seves pròpies decisions… No obstant això, penso que, en cert sentit, hem arribat massa tard. Fa molt temps que se’ls devia aquest reconeixement pels seus perseverants esforços per a aconseguir introduir a aquests beneïts pallassos en tots els Hospitals públics de les illes, aportant, des de llavors, innombrables beneficis fisiològics i psicològics als pacients i als seus familiars, diluint el dolor físic i espiritual -de nens i adults- o creant “bombolles de sabó” que fer explotar el sofriment.

La seva decisió i compromís va ser ràpida com el llamp, instantània. Nosaltres no hauríem d’haver estat menys ràpids a reconèixer que ens han fet, i ens fan, “un regal de nassos”. Amb o sense música, amb només un nas de feltre i grans sabates a l’inrevés, “el pallasso en aquesta vida, ha de fer-nos riure, encara que tingui l’ànima ferida”. Un gran regal que devem, volem i hem d’agrair amb un enorme somriure social col·lectiva. Riguem doncs junts, sans o malalts, perquè un dia sense riure, com va escriure Chaplin, és un dia perdut i no volem perdre més temps.

Dr José Mª Vicens.

President del Cercle d’economia de Mallorca. Doctor en Medicina i especialista en M. Interna.

TRACER Restauració presenta 25 anys de treball en el Cercle
Miguel Iraburu: Els empresaris demanen “innovar en turisme i indústria” a Balears
Menú