Antón Costas “la desconfiança en els experts”

Dues associacions de la societat civil balear, la Reial Acadèmia de Medicina dels Illes Balears i el *Cercle d’Economia de Mallorca, han organitzat aquesta setmana un acte conjunt a Palma per a debatre sobre algunes de les qüestions més apressants d’aquesta era. No és habitual una reflexió conjunta des de camps tan allunyats en el dia a dia com la medicina i l’economia. Per aquest motiu consideri que poden tenir interès per a un públic més ampli les notes que he preparat per a la invitació a participar en aquest acte.

El tret que millor defineix, al meu judici, el sentiment popular de l’era actual és la desconfiança cap a les institucions. Tant cap a les institucions parlamentàries i judicials de les nostres democràcies i els organismes públics que regulen la vida econòmica com cap a les associacions i organitzacions d’interessos empresarials i professionals. Més que la divisió social tradicional entre esquerra i dreta, l’element que divideix avui a les societats democràtiques és la desconfiança en aquest tipus d’institucions.

Aquesta desconfiança ajuda en bona mesura a explicar l’èxit dels populismes polítics autoritaris. Els dirigents populistes han sabut utilitzar aquesta desconfiança per a portar les aigües del ressentiment social cap als seus propis molins. I cal reconèixer que ho estan fent amb gran eficàcia.

Però més que la desconfiança en les institucions en si mateixes, ara i aquí m’interessa i em preocupa la desconfiança en els experts. Com podem pensar el bon govern de les nostres societats per a afrontar els grans reptes que tenim sense confiar en els experts?

Com a economista, estic familiaritzat amb la desconfiança en la meva disciplina. I haig de reconèixer que hi ha motius. Com s’ha utilitzat l’economia per a legitimar reformes i polítiques al llarg dels últims trenta anys, particularment des de la crisi financera del 2008, en benefici d’uns pocs i contra el bé comú, és de jutjat de guàrdia. Però també cal dir que algunes de les denúncies més incisives d’aquest ús interessat de l’economia pel corrent neoliberal vénen de la pròpia professió. L’última és el demolidor llibre que acaba de publicar Binyamin Appelbaum, un conegut economista i editorialista de The York Times , amb el molt expressiu títol de The economists’ hour: false prophets, free market and the fracturi of society.

Però el singular d’aquesta etapa històrica és que la desconfiança en els experts és un fenomen que s’estén a altres disciplines, com la ciència del clima, o la medicina, amb el moviment antivacunes. D’on sorgeix aquesta desconfiança en els experts? Seria fàcil pensar que ve de persones amb escassa informació i poc educades. Però no és així. El moviment antivacunes als Estats Units està liderat per pares amb educació universitària. També és el cas a Espanya. El mateix ocorre amb els moviments que qüestionen el canvi climàtic.

Si no és mancada d’informació, què mou la desconfiança cap als experts? Hi ha diversos motius. Un és que els experts fallen amb molta freqüència en els seus pronòstics, més que els no experts. Recordem aquell refrany holandès que adverteix que “fer pronòstics és molt arriscat, especialment si és sobre el futur”. Un altre és que la seva arrogància a buscar lleis generals del comportament humà, similars a les dels físics, els porta a utilitzar models de raonament que simplifiquen al límit les motivacions, deixant de costat sentiments, emocions, aspectes ètics o la radical incertesa que acompanya al comportament social. Però potser la motivació més poderosa és la sospita pública que els experts utilitzen el seu coneixement no en benefici de la societat, sinó en benefici propi i, especialment, del poder, ja sigui polític o empresarial, especialment de les grans corporacions multinacionals financeres, tecnològiques o farmacèutiques.

Com podríem recompondre la confiança de la societat en els experts? Suggereixo dos camins. Un és que els experts parlin a la ­societat, i no només al poder; només així es trauran de damunt l’estigma d’estar al servei del poder. Un altre és que abandonin la seva supèrbia metodològica i conversin amb els especialistes en humanitats, que veuen la conducta humana i social des d’una perspectiva més àmplia.

En aquest sentit, els experts són com els eriçons de la rondalla clàssica que va recuperar Isaiah Berlin en el seu conegut assajo de 1953: saben molt d’una sola cosa, però res de la resta. Al contrari que les guineus , que dominen les humanitats. Potser en la pròxima reunió dels meus amfitrions de les illes haurien de convidar també a humanistes.

Article escrit per Antón Costas i publicat en La Vanguardia

“Neuromarketing. Coneixent al consumidor des d’una perspectiva 360”
Gonzalo Boye presenta el seu llibre “…Y ahí lo dejo”
Menú