L’ambaixadora d’Estònia a Espanya, Mariin Ratnik, juntament amb el cònsol del país a les Illes Balears, Guillermo Dezcallar, va explicar el context i desenvolupament de l’únic país del món on el 99% dels serveis públics són accessibles, via internet, les 24 hores, els 7 dies de la setmana. Un país, amb una població de 1,3 milions que compta entre els menys poblats de la Unió Europea.
Amb una bona connexió a internet, cobertura legal i els drets dels usuaris preservats, Estònia ha construït una cartera governamental de serveis en línia que diu adéu a la burocràcia tradicional. Com a exemple, la constitució d’una empresa pot efectuar-se en mitja hora. Els estonians també poden votar de manera en línia ( és l’únic país que ho fa), fan les matrícules dels estudis, obtenen les seves receptes mèdiques o paguen impostos en un clic. La clau resulta òbvia: “si un servei digital resol un problema de la població de manera senzilla, molt poques persones es negaran a usar-lo”, assegura Ratnik.
Si un servei digital resol un problema de la població de manera senzilla, molt poques persones es negaran a usar-lo”
Com a recepta de l’èxit, Ratnik apunta a diversos factors:
La digitalització no és una qüestió de tecnologia sinó que es necessita un lideratge amb mentalitat digital que estigui decidit a convertir en realitat l’e-governance; s’ha de disposar de lleis breus i simples i de serveis en línia; s’ha de mantenir la transparència per a mantenir la confiança de la societat, especialment en casos de crisis; el disseny del servei és insubstituïble i ha d’estar centrat en el ciutadà/usuari.
A més, el govern estonià, afegeix Ratnik, ha estat sempre obert a les aliances públic-privades. L’argument per a això és molt simple: el govern estableix uns certs paràmetres i expectatives de servei, però deixa l’execució als especialistes en les diverses àrees, que generalment es troben en el sector privat.
Quan Estònia va recuperar la independència, el 1991, relata Ratnik, es disposava d’un petit pressupost governamental d’uns 130 milions d’euros pel que, a causa de la falta de diners i de personal, van haver d’optimitzar les eines tecnològiques al màxim. No obstant això, la capital, Tallin, havia estat la seu de l’institut de cibernètica de la Unió Soviètica des de la dècada de 1960, per la qual cosa ja comptaven amb part del talent informàtic requerit.
