En què es diferencia Illes Balears de la resta d’Espanya? Una anàlisi de 82 indicadors de qualitat de vida (2004–2024)
Dr. Luis Álvarez León. Doctor en Matemàtica Aplicada (UCM). Catedràtic ULPGC
Dr. Bartomeu Coll Vicens. Doctor en Ciències Matemàtiques. Catedràtic UIB. Àrea Ciències Matemàtiques i Informàtica. Matemàtica Aplicada.
Jose Vicens Colom. Economista. Màster en Direcció Financera. Director del Cercle d’Economia de Mallorca.
Dr. José Mª Vicens Gómez. Doctor en Medicina. Especialista Medicina Interna. Expert en Estadística de la Salut i Administració Sanitària. Ex-president del Cercle d’Economia de Mallorca (2018-2026). Acadèmic RAMIB.
Introducció i justificació
Una de les dificultats fonamentals en la recerca social, o en qualsevol temptativa de trobar respostes intel·ligents a problemes diversos —urgents o no—, és el fet que en el món real els processos que volem estudiar, com la salut, el benestar o la “qualitat de vida”, han d’abordar-se en l’actualitat amb una anàlisi rigorosa de mesures múltiples, les quals, a més, solen estar interrelacionades entre si com en un embull difícil de desentranyar. Si addicionalment es pretén comparar entre diferents individus, territoris o regions, la complexitat es multiplica o es fa impossible. En aquest àmbit, com en gairebé tots, la realitat que vivim és sempre complexa, multiconceptual i multidimensional, la qual cosa ha portat a la implantació i aplicació, cada vegada més freqüent, de teories o tècniques matemàtiques contrastades, clàssiques o innovadores que, amb el desenvolupament de les noves tecnologies, la revolució en la potència de càlcul i en la representació gràfica, i amb l’impuls de les denominades “intel·ligències artificials”, ens faciliten avui les anàlisis multivariants o multivariables —reducció de variables, agrupació, relacions de dependència o construcció de models— que ens permeten una aproximació més respectuosa i honesta a la realitat. El mesurament del progrés, del benestar, no pot basar-se en un sol indicador com el PIB, igual que la salut d’una persona, o d’un col·lectiu, no es resumeix en una única dada (temperatura o pes). I segurament si féssim una petita enquesta en un grup de persones sobre el que consideren benestar les respostes serien diverses, segons els diferents indicadors que defineixen aquest concepte.
En aquest context, en les últimes dècades s’han succeït diferents iniciatives en l’àmbit internacional (OCDE, Eurostat) en relació amb el mesurament de la qualitat de vida, una matèria que ha vingut guanyant importància en el món acadèmic. L’Institut Nacional d’Estadística (INE) publica, des de l’any 2017, el denominat “Indicador multidimensional de qualitat de vida”, basat en diversos indicadors que s’agrupen en nou dimensions. Per a poder analitzar, des d’aquesta perspectiva, la “qualitat de vida a Balears” hem estudiat, amb diferents tècniques matemàtiques i de representació gràfica, sèries de 82 indicadors oficials que s’agrupen, finalment, en diversos components principals que abasten els diferents aspectes de la “qualitat de vida”, en les 17 comunitats autònomes —amb especial èmfasi a les illes Balears—, seguint l’esquema multicomponent i multidimensional (17 territoris × 82 indicadors × 21 anys) que segueix:
Figura 1. Esquema de les dades de l’informe: 17 comunitats autònomes × 21 anys (2004–2024) × 82 indicadors.
Aprofitant aquesta abundant informació oficial, en la segona part d’aquest informe (apartats 8 a 10) analitzem també les possibles rutes que poden conduir a la millora de la qualitat de vida en el nostre territori: mitjançant models de relacions de dependència, estudiem com s’encadenen la formació, l’ocupació, la renda i el benestar, com afecta el preu de l’habitatge i si les Balears segueix les mateixes pautes que la resta de comunitats.
Resum: les idees principals
Abans d’entrar en els detalls, això és el que diuen les dades. Cada afirmació es justifica en l’apartat corresponent. Les cinc primeres idees narren (expliquen) en què es diferencia Illes Balears de la resta d’Espanya i cap a on va (apartats 3 a 7); les quatre últimes, què relaciona uns indicadors amb uns altres (apartats 8 a 10).
1. Illes Balears té molta ocupació i bona salut subjectiva, però una renda que no destaca. És la primera de les 17 comunitats autònomes en taxa d’ocupació, en salut autopercebuda “molt bona” i en satisfacció mitjana amb el treball, i la que menys malaltia crònica i menys necessitats mèdiques sense atendre té de tota Espanya, encara que la seva esperança de vida ocupa el lloc 11 de les 17. Part d’aquests avantatges s’expliquen, probablement, perquè la seva població és més jove que la mitjana (l’apartat 4 el detalla). La seva renda per persona, en canvi, està en la zona mitjana: gairebé tots els anys entre el lloc 5 i el 8 de 17, i només un (2018) entre les quatre primeres.
2. Juntament amb Madrid, té l’habitatge més car d’Espanya. El seu metre quadrat costa gairebé el doble que la mitjana de les altres comunitats i gairebé quatre vegades més que en la més barata (Extremadura). Com la seva renda no està a aquesta altura, és la comunitat on comprar habitatge exigeix més esforç en relació amb el que es guanya, i ho és cada any des de 2019. Aquest és el veritable desequilibri balear: uns preus de comunitat rica amb rendes de comunitat mitjana. Una dada ajuda a entendre-ho: segons el Col·legi de Registradors de la Propietat, en 2025 el 29,9% de les compravendes d’habitatge a Illes Balears les van fer compradors de nacionalitat estrangera, més del doble que en el conjunt d’Espanya (13,8%).
3. I a més és on més ràpid puja. Descomptada la inflació, l’habitatge a Illes Balears val avui un 18% més que en 2007, mentre que la renda de les seves llars ha pujat un 6%. En el conjunt d’Espanya, en canvi, val un 27% menys que llavors (no és un efecte del pes de les comunitats menys poblades: descomptada la inflació, 15 de les 17 comunitats valen avui menys que en 2007, entre elles Catalunya, un 40% menys, País Basc, un 34%, i Madrid, un 17%), i només Illes Balears i Canàries estan per sobre d’aquell nivell. És l’evolució en la qual Illes Balears més s’aparta de la resta del país. El lloguer repeteix el patró: +23% des de 2011, també descomptada la inflació, la pujada més gran d’Espanya.
4. Mentrestant, el que produeix l’economia balear per habitant porta 24 anys sense moure’s. El PIB per càpita real va créixer un +0,7% entre 2000 i 2023, la pitjor xifra d’Espanya (la mitjana nacional va pujar un 19%). No és que l’economia no creixi: en total va créixer un 44%, alguna cosa més que l’espanyola. És que la població va créixer gairebé el mateix (+43 l’augment més gran d’Espanya), i en repartir el produït entre molts més habitants la xifra per persona, el PIB per habitant, s’ha quedat on estava. Tampoc és un efecte de la pandèmia: fins a 2019 la xifra era +0,1%. Juntament amb el punt anterior, aquesta és la tisora que defineix el problema: l’habitatge puja més de pressa que enlloc mentre la riquesa per habitant no avança.
5. El seu altre punt feble, persistent, és l’educació. És la segona comunitat amb més abandó escolar primerenc (el 18% dels joves de 18 a 24 anys ha deixat d’estudiar amb, com a molt, l’ESO, enfront del 12% de mitjana en la resta de comunitats) i la que té menys joves amb estudis superiors. La distància amb la resta d’Espanya s’ha escurçat molt en vint anys, però no s’ha tancat, i des de 2021 l’abandó ha tornat a pujar. Entre els adults de 25 a 64 anys, només el 34,6% té estudis superiors, enfront del 40,7% d’Espanya (lloc 14 de 17); és l’indicador d’educació que més pes en l’eix de nivell socioeconòmic de l’apartat 6, i en el qual Illes Balears queda més lluny de les comunitats a les quals s’assembla per renda.
I a quines comunitats s’assembla Illes Balears?
Un algorisme que agrupa les 17 comunitats, sense saber quin és cada quin, col·loca a Illes Balears al costat de Catalunya, Madrid, Navarra i País Basc: l’Espanya de major nivell socioeconòmic. Però dins d’aquest grup Illes Balears és la de renda més baixa, la de menys producció per habitant i la de menys titulats superiors i, al mateix temps, la d’habitatge més car, empatada amb Madrid. Comparteix els costos del grup sense compartir del tot els seus avantatges econòmics.
Un matís important, perquè sembla una contradicció. El percentatge de població amb despesa elevada en habitatge és dels quals més ràpid baixa a Illes Balears, al mateix temps que el preu del metre quadrat és el que més ràpid puja. No es contradiuen: mesuren coses distintes. El primer reflecteix el que paguen els qui ja tenen casa (probablement molts, propietaris amb hipoteques antigues); el segon, la qual cosa costa entrar avui. L’apartat 5 torna sobre això.
Què influeix en quin o com s’interrelacionen els indicadors?
L’anàlisi de rutes dels apartats 8 a 10, que estudia com es relacionen els indicadors entre si i si Illes Balears segueix les mateixes regles que la resta, afegeix quatre idees més:
6. La formació, l’ocupació, la renda i el benestar formen una cadena que es veu amb claredat en les 17 comunitats. On hi ha més titulats superiors hi ha menys atur i més renda, i entre les dues coses (formació i atur) expliquen el 87% de les diferències de renda entre comunitats. La renda es relaciona al seu torn amb la satisfacció vital, però no directament: el camí passa per la confiança en els altres. Les comunitats amb més renda tenen persones que confien més en els altres, i aquestes comunitats són les més satisfetes amb la seva vida. Una vegada que es té en compte la confiança, la manca material ja no afegeix res per a predir la satisfacció.
7. Illes Balears encaixa en aquesta cadena, amb un matís: té menys atur del que li “correspondria” pel seu nivell de formació. Amb el seu percentatge de titulats superiors, les altres comunitats farien esperar un atur del voltant del 15%, i Illes Balears té un 10,6%. És l’altra cara del seu dèficit educatiu (idea 5): la petjada d’una economia turística que genera molta ocupació que no exigeix estudis superiors. A partir d’aquí, la seva renda, la seva confiança i la seva satisfacció són les que el model espera.
8. En habitatge, el preu puja amb la renda i amb el creixement de la població (aquesta segona relació, això sí, es recolza en bona part en el mateix cas balear). I la renda té dos efectes oposats sobre l’esforç que suposa l’habitatge: encareix els preus (el que augmenta l’esforç) però també dona més capacitat de pagament (el que ho redueix).
9. El preu de l’habitatge a Illes Balears va molt més enllà del que “li tocaria”. Ni la seva renda ni el fort creixement de la seva població (idea 4) basten per a explicar-lo: amb aquestes dues xifres, i segons el que ocorre en les altres 16 comunitats, a Illes Balears li correspondria un preu mitjà d’habitatge d’uns 2.246 €/m² (en euros de 2024, és a dir, descomptada la inflació); a Illes Balears costa 3.271 €/m², un 46% més. Només una comunitat s’aparta més de l’esperat: Canàries (+58%). Que les dues comunitats més cares del que els correspondria siguin els dos arxipèlags és un indici (no una prova) que la insularitat i el turisme pesen en el preu. Aquesta part del preu no l’expliquen ni la renda ni la població, i apunta a factors que no estan en aquestes dades (la demanda turística i estrangera, l’escassetat de sòl d’un territori insular, i la forta demanda de segon habitatge d’estrangers).